CATALUNYA

PUNTA ALTA DE COMALESBIENES (2004)

Alçada	3.013 metres
Desnivell	1400 metres
Pais	Catalunya
Localització	Pirineus. Vall de Boí
Data	maig del 2004

PRESENTACIÓ
Un cap de setmana amb certa incertesa sobre el comportament del temps ens decidim a passar uns dies amb la família a Barruera i intentar l'ascensió a la Punta Alta. Les referències que teníem, l'Enric i va estar 3 anys enrera i no va poder fer el cim, explicaven una muntanya dura, amb un fort pendent i on es guanyaven metres des de l'inici carregant les condicions físiques. Per aquesta situació anàvem preparats i conscients, però la realitat va ser un altra.

La neu caiguda els darrers dies va fer que encara per sota dels 2000 metres ja comencéssim a torbar-ne. Primer testimonial i anecdòticament, però desprès amb molta abundància. Fins arribar a l’estany de comalesbienes teníem una mica de fred, però la duresa de la pujada no ens feia ser conscients. A més, la neu cada vegada era més abundant i en arribar a l'estany van començar a aparèixer els primers dubtes: havíem fet la primera part de l'ascensió amb 1 hora i 45 minuts més del temps previst per causa de la neu que estava dura i feia que passar per pedres gelades fos molt perillós. En el tram final d'aquesta primera part de l'ascensió la neu dura començà a deixar pas a la neu abundant i que provocava esfondraments constants i tenir que estar molt alerta amb possibles escletxes o canvis de profunditat.

Desprès de recuperar forces amb un petit esmorzar ens vam unir a 2 nois d'Olot que també pujaven al cim, tot i just quan la vista del cim es feia més evident, però ja intuíem una pujada duríssima. La veritat és que sense un grup de 4 no èssim fet el cim o ens es costat molt. La filera de 4 avançava poc a poc amb una neu cada vegada més tova i que provocava constant esfondraments del que obria la via. El Xavi havia passat uns moments dolents amb rampes, per la qual cosa es va deixar portar al seu ritme aguantant al màxim els dolors i seguint mimèticament les petjades que obríem els que anaven obrint la via. La veritat és que un dels nois d'Olot va fer una bona feina d'obrir via, i jo el anava rellevant quan podia, perquè tampoc anava sobrat, però això de veure el cim davant, lluny, però davant motivava.

Anava passant el temps i cada vegada erem més pessimistes, ja que l'esforç estava sent majúscul i de reüll e temps semblava canviant. S'estava fent tard i si hi havia una tronada de tarda aquell no era un bon lloc. Envoltats de neu fins el nas, amb unes profunditats entre 40 i 120 centímetres, la nostra idea era fer una ascensió ràpida i evitant els gruixos més grans de neu. Ara bé, l'opció de escalar per les roques semblava complexa i difícil, amb la roca gelada i poc punts de seguretat.

Un cop salvada la part inicial i veien que el temps volava, vam decidir atacar el cim per la part frontal de roca, evitant una canal amb gruixos de neu tova de més d'1 metre i que no permetien avançar gairebé res. Un cop iniciat aquest ascens per roca vam decidir dividir-nos, el Xavi i jo vam retornar a la canal, i els nois d'Olot es van arriscar per la frontal de roca. Una molt bona decisió de seguretat i que ens va fer recuperar una línia d'ascens més lenta , però més segura. Van tardar més de 30 minuts per fer els darrers 30 metres de collada, però finalment ho vàrem aconseguir i , desprès de dubtar per on atacar la paret de roca del cim molt camuflada per la neu i que no permetia veure punts de suport importants, vam fer el cim a les 13 hores del dissabte 14 de maig.

L'altra grup estava intentant salvar una situació difícil a menys de 5 metres del cim per la part de roca. Un dels nois havia aconseguit fer el cim, però l'altre no ho veia clar i estava paralitzat en un punt sense retorn. Així, i veien que el temps i l'hora no acompanyaven a fer una estada prolongada al cim, vam decidir encordar i pujar-lo. Erem 3 a dalt i podíem fer-ho. No vam estar poc temps, ja que el pas final era de Grau 3 d'escalada i amb la neu i el gel encara ho dificultava més. No sense esforços ho vàrem aconseguir i una foto va immortalitzar aquest costos i suat moment.

La baixada no va ser fàcil, ja que a mi (Enric) em va venir el cansament d ela pujada obrint via i cada passa que donava el cansament augmentava. La neu era abundant, molt abundant, i la calor l'havia fet més flonja, cosa que facilitava caure en escletxes i poder enganxar el peu el roques ocultes. La veritat es que quan vam parar a dinar no les tenia totes amb mi, i estava molt cansant. Ara, i ja feia estona, era el Xavi qui dirigia el descens i jo el seguia pietosament sense perdre forces parlant o pensant. Finalment, es va acabar la neu, desprès de més de 10 hores, tornàvem a trepitjar terra. Ens vàrem tombar sobre unes pedres que feien de solàrium i vam trucar a les respectives dones perquè no es preocupessin. Tot havia sortit bé i no trigaríem en baixar. després d'aquest merescut descans encara ens faltava una part de descens prolongada i vertical, però vam anar xerrant fins a baix.

Quan vam arribar al parquing, després de 11 hores, els comentem a una parella de jubilats al·lucinats amb el paisatge i la neu que es veia a dalt dels cims (de la qual nosaltres n'estaven tips) si ens podien fe runa foto. El senyor volen fer una foto artística va comentar si volíem que surtir un pic nevat al fons, i la nostra resposta va ser taxativa: no cal, n'estem tips de neu fins la propera temporada.

ITINERARI

Parquing Presa Cavallers	6h. 10'
Estanys de Comalesbienes	3h. 45'
Descans	15'
Pic Punta Alta	2h. 45'
Descans	15'
Descens fins Estanys de Comalesbienes	2h.
Dinar i descans de recuperació	30'
Descens fins parquing	1h. 30'
Total descens	4 hores
Total ascensió	7 hores
Total excursió	11 hores

COMENTARI

La veritat és que sempre que puges una muntanya penses que és la més difícil i costosa que has fet, però aquesta ho és realment. La despesa física i psíquica d'aquesta muntanya amb les condicions del 14 de maig de 2005 han fet d'aquest cim el més difícil i cansat dels que he fet i penso que pel Xavi Pujals si no és el més difícil s'haurà acostat molt.

Important, aquella mateixa nit el Barça va guanyar la primera lliga Laporta amb gols d'Et'o al camp del Llevant. ja som campions, però quan va acabar el partit vaig anar a dormir de lo cansat que estava.